dijous, 3 d’abril de 2008

EL MEU HOMENATGE A JOSEP IGLÉSIES, per RAMON AMIGÓ

No vaig ésser company de motxilla de Josep Iglésies, encara que el nostres noms vagin de costat, juntament amb el de Joaquim Santasusagna, a la tercera edició de la guia de les Muntanyes de Prades. Quan vam refer la guia de Prades, l’Iglésies, que passava dels cinquanta, havia hagut de renunciar a les grans caminades perquè una hèrnia inguinal s’hi oposava. Els itineraris de la tercera edició de la guia els vam recórrer, pam a pam, i els vam redactar, el coautor que s’ha dit i jo. L’Iglésies va refer i actualitzar les vuitanta pàgines de l’esbós monogràfic i les notícies dels pobles. No sé quan vaig conèixer l’Iglésies. Devia ésser a través del Santasusagna o dels germans Miquel, no més tard de les primeries del 1945, perquè el 15 d’abril d’aquell any ens vam trobar a la font Grossa del Brugent, formant part dels disset assistents en una lectura de poemes dels “maquis de la poesia”, organitzada pel Santasusagna. L’Iglésies no hi podia faltar per diverses raons. Perquè l’hi havia convidat l’organitzador, íntim amic seu, perquè l’acte tenia lloc a les proximitats de la Riba, on l’Iglésies tenia la fàbrica de teixits que li proveïa els recursos econòmics per viure; perquè era un gran enamorat del riu Brugent, perquè la poesia no era estranya a les seves inclinacions: ell també n’escrivia, encara que això fos una dedicació marginal, i en va publicar i tot, si més no tres poemes a l’antologia de poesia reusenca que va editar el Centre de Lectura el 1956, per iniciativa de Bonaventura Vallespinosa; i perquè l’acte havia estat organitzat per contribuir a estimular l’ús de la llengua, com a mesura defensiva contra l’opressió franquista. Tots dos, el Santasusagna i l’Iglésies preveien, amb lucidesa, fins on podia conduir la persecució lingüística del nou règim i tenien plena consciència de la necessitat de fer alguna cosa que contrarestés –encara que només fos en una minúscula proporció, per insignificant que semblés- els estralls esgarrifosos de la dictadura. No gosaria assegurar que les diverses sessions (quatre, en total, entre el 1945 i el 1946) dels “maquis de la poesia”, celebrades, les altres, al mas de Mont-ravà, d’Alcover, a la font de la Vall, de Montblanc, i al mas de l’Escarritxat, de Reus, haguessin estat l’embrió de les cent reunions clandestines, literàries, artístiques i científiques, del passatge de Permanyer, a ca l’Iglésies, entre el 1946 i el 1953. No ho gosaria assegurar, però alguna interrelació hi devia haver. També precursora d’aquelles vetlles al passatge de Permanyer devia ésser la que hi va haver el 17 de novembre de 1946 a la llar del poeta Miquel Saperas, al carrer de Tavern. Va ésser manegada per l’Iglésies. No puc assegurar si ja se n’hi havia celebrat cap. El fet és que l’Iglésies va portar tres poetes inèdits reusencs a ca Miquel Saperas: L’Antoni Correig, el Josep Maria Arnavat i a mi, que aleshores era com si fos el benjamí. Les paraules de presentació de l’Iglésies van ésser un prec adreçat, des de les catacumbes de la clandestinitat, a la flor i la nata de la intel·lectualitat barcelonina, allí present, perquè no es deixés de cohesionar l’alè de catalanitat de la capital (respirat d’amagat perquè no transcendís el pecat, mortalíssim, que allò significava) amb el que emanava de les comarques, per tal que l’espiritualitat del país fos col·lectiva. Dos grans amors, que seran constants al llarg de tota la seva vida, es detecten per aquella reunió a la llar de Miquel Saperas: l’amor a la seva vila de naixement i l’amor a la llengua del país, és a dir, a una de les essències de la terra.

L’Iglésies, establert a Barcelona des de jove, casat a Barcelona amb noia barcelonina, estretament vinculat amb la intel·lectualitat barcelonina per les seves vocacions i amb el comerç barceloní per mor de la seva indústria de la Riba, sempre tenia present, així i tot, la seva vileta i les seves comarques d’origen, com en una mena de lleugera enyorança, només mig dissimulada. Havia dedicat una bona part del seu treball d’escriptor a Reus i a terres d’aquell veïnat. L’Iglésies excursionista, l’Iglésies geògraf, l’Iglésies biògraf, l’Iglésies historiador, l’Iglésies literat, se sentia fortament atret pel seu poble i les seves rodalies. Era un home del Camp. Dels 106 títols, entre articles, llibres i pròlegs, que figuren a la bibliografia publicada el 1972 per la Revista del Centre de Lectura, 54 –doncs, més de la meitat- són inspirats per les terres, la gent i la història de Reus i altres sectors del Camp de Tarragona i indrets que li són pròxims. El primer recull de narracions, La terra d’en Gallerí, va aparèixer el 1932. Devia ésser el resultat d’anotacions preses, mentre recollia dades per a les dues primeres guies excursionistes, la de Prades i la del Camp a l’Ebre, al llarg de les seves caminades per totes les muntanyes que semi encerclen el Camp, i pel Montsant. Scala Dei. Aiguaforts de la vida monacal, també és d’abans de la guerra. Després, durant vuit anys, hi va haver el silenci, imposat pel vencedor a la llengua de casa. Res no podia ésser imprès en català. I qui volia, com l’Iglésies, mantenir-se fidel a la cultura que per naixement li pertanyia i al servei de la qual se sentia cridat, no podia donar a conèixer l’obra que produïa. Va ésser el 1947 que el Salvador Torrell, més tard Torrell de Reus, des de la seva editorial Arca (l’arca de Noé, salvada del naufragi) va fer aparèixer L’esment diví, un conjunt de set narracions reusenques. A la dedicatòria al meu exemplar, un poemet festiu de dotze versos curts, confessa aquell enyorament a què m’he referit abans: “...cinc (gotes) d’enyors d’un Reus absent…”. Un darrera l’altre, van aparèixer altres llibres de narracions, Les ciutats del món (que, al meu entendre, és un recull que sobresurt d’entre els altres per la pulcritud i el realisme de les descripcions i pel doll de poesia rural que l’amara) i La gerra d’ossos, dedicades a divuit viletes escampades per les muntanyes que mig envolten el Camp i a vint-i-cinc temes reusencs. El tres reculls devien ésser el producte de l’enclaustrament forçat per la duresa de la postguerra. Encara apareixerien, anys després, Contalles de Mascalvó i Siurana, dintre d’aquesta mateixa temàtica de llegenda i somnis enllaçats amb fragments de realitat històrica. Entre tant, i també més tard, va girar els ulls a una colla de personatges reusencs, i en va escriure la biografia: el jesuïta-geògraf Pere Gil, el pintor Baldomer Galofre, l’escultor Güell i Mercader, la ballarina Roseta Mauri, el tarragoní Antoni Martí i Franqués. Quan decidia d’analitzar un personatge, s’hi abocava apassionadament i el vivia i posava en joc tot l’esperit científic d’investigador que duia dintre seu. No era un home per a plànyer esforços. Em vénen presents els viatges que va fer a l’arxiu de Reus per posar en clar la data de naixement del pare Pere Gil i de la Roseta Mauri. En cap d’aquests casos les coses no eren clares. Calia la tenacitat de l’Iglésies, i la seva erudició, per arribar a conclusions ben contrastades. Un dia que vam passar bona part del matí a casa seva mirant full per full l’àlbum que conté retalls de premsa parisenca que parlen de l’estrella de l’Òpera de París, i examinant fotografies i altres documents relacionat amb l’artista, ens comentava, amb aquella rialla de bondat que sempre l’acompanyava, la cara que posarien els reusencs quan sabrien que la Roseta Mauri, amb retrat a la galeria de fills il·lustres locals, havia nascut a Ciutat de Mallorca. Li abellia la investigació biogràfica i no la va circumscriure a personatges del seu Camp, malgrat la preferència que els va donar. Els excursionistes notables també el van atreure: Juli Soler i Santaló, mossèn Jaume Oliveres, Norbert Font i Sagué, Lluís Estasen, Artur Osona. Trobava una múltiple satisfacció encarant-se amb aquests personatges: l’estudi de cada persona en ella mateixa, l’anàlisi de l’excursionisme primerenc i científic i el paisatge. La seva passió s’hi posa de manifest, i la seva traça a descriure amb detall i a imaginar i a esplaiar les il·lusions de la seva ànima. El gran coneixement que tenia dels aspectes físics del país, perquè n’havia trepitjat camins en totes direccions, hi ajudava. Els retrats sortits de la seva ploma de biògraf són vius, càlids i, sovint, les descripcions hi agafen un cert barroquisme i el llenguatge s’hi torna lleugerament voluptuós.

Aquesta inclinació a analitzar la vida i els fets d’excursionistes distingits devia estar vinculada, en certa manera, amb el treball considerable realitzat en la confecció de l’Enciclopèdia de l’Excursionisme, o en devia ésser un producte accessori. En el terreny dels estudis geogràfics i històrics el seu Camp de Tarragona també va ésser objecte de la seva predilecció intel·lectual. No tan sols tot allò que va produir entre el 1927 i el 1935 (setze títols, entre articles i llibres) hi és dedicat (la vall del riu Brugent, les guies excursionistes, estudis històrics i geogràfics del Camp i del Priorat, Escaladei, narracions) sinó que l’atenció hi segueix essent posada es pot dir sense parar. La seva enorme curiositat el va guiar a estudiar i explicar la reconquesta de les valls de l’Anoia i del Gaià, la del territori de Santes Creus, la restauració de Tarragona, la guerra de Joan II al Camp, el setge de Cambrils, l’entrada dels carlins a Reus el 1872, l’aiguat de Santa Tecla, les superfícies cultivades al Camp de Tarragona, el corregiment de Tarragona i dos llibres sobre Escaladei: el llibre de cuina i el de les obligacions dels frares llecs de la cartoixa.

El patriotisme de l’Iglésies és present en tota la seva obra, però en aquest capítol de la història i la geografia hi té una presència vibrant. És allà on és més manifest, més explícit, perquè és allà on la matèria s’hi presta més. Val a dir que el conjunt de la seva obra constitueix una aportació considerable per a la construcció de la Catalunya actual. Estic segur que sempre es va bellugar amb aquesta voluntat concreta: de contribuir amb totes les seves forces a afermar la realitat catalana, com a geògraf, com a historiador, com a literat, com a conferenciant, com a encoratjador de vocacions estudioses, com a promotor d’accions de gran abast (pensem en les Assemblees Intercomarcals d’Estudiosos, en les quals va tenir tant de paper, des de la gènesi, i en la Fundació Salvador Vives i Casajuana, de la qual va ésser l’eix i el motor), com a col·laborador en qualsevol cosa que enaltís la nostra nació. El recordem arribant a Montserrat amb la torxa simbòlica de la llengua, perquè l’hi havia convidat els excursionistes del seu poble i perquè sentia viva la necessitat que aquell simbolisme fos exhibit a les multituds per incitar-les a fer-se’l seu i a consolidar-se en el convenciment que l’ús permanent de la llengua és un dels elements inexcusables per a salvar el país.

Hem dit més amunt que era un home del Camp, però una cosa l’en diferenciava: no era rampellut, no era rauxós, no era “del llamp”. Sempre l’havíem vist amb un comport equilibrat, condescendent, pacífic, bondadós. La flama era ardent dintre seu, però aparentment regulada. S’havia mantingut encesa fins al final, sense pampallugues i sense estridències, i n’havia escampat espurnes que contribuïen a atiar altres fogaines.

No me n’havia anat quasi mai de ca l’Iglésies sense un llibre, o uns quants. Era un home generós. Només que pressentís que un tema publicitat interessava al visitant, li regalava el volum, si en tenia més d’un exemplar, o li deixava el seu, si només en tenia un. La seva biblioteca era important, i tenia obres difícils de trobar en altres llocs. Quan m’interessava per coses de Constantí, perquè m’havia posat a recollir els noms de lloc d’aquell terme, no trobava la Història de la vila de Constantí..., de mossèn Salvador Sabater, publicada el 1888. Li vaig escriure per demanar-li que mirés si la tenien a la Biblioteca de Catalunya. Al cap de molt pocs dies (era d’una diligència inusitada a atendre les cartes que rebia) em va arribar un paquetet amb la Història. No li havia calgut moure’s de casa. No hi feia res que fos un llibre rar. Els llibres són perquè els facin servir aquells que s’hi interessen, no per sentir-ne l’avarícia de la possessió. Aquesta generositat seva no se circumscrivia als papers impresos. L’exercia igualment amb els coneixements adquirits. Si algú podia aprofitar qualsevol notícia que ell havia descobert en les seves investigacions, l’oferia sense cap reticència. Semblava com si se’n fes un goig. Era d’una generositat que ensenyava a ésser generós.

No tinc record d’haver vist mai l’Iglésies preocupat. Era un cer prototipus de l’optimisme. Vam haver d’afrontar alguns problemes conjuntament. Recordo sobretot les trifulgues arran de la tercera edició de la guia de Prades. La censura no donaria el permís, perquè era un text català. L’Iglésies va trobar la impremta disposada a fer el llibre clandestinament, tot i que es tractava d’una obra de més de vuit-centes pàgines. Després van venir les dificultats perquè la impremta no complia la cronologia dels pactes. Encara, les angúnies pel mapa, que l’Iglésies va traspassar al Sr. Puchades, i les van fer dissipar. I l’aspecte econòmic de l’empresa, al qual també es va trobar un desllorigador. Moltes vegades, el Santasugsana i jo estàvem amoïnats. Però bastava una estona de conversa amb l’Iglésies perquè la visió pessimista del tema se m’il·luminés amb un munt de raigs d’esperances. L’obra va sortir, finalment, fins i tot amb la “benedicció” de la censura franquista, em sembla que per un cop d’astúcia, o de sort, de l’editor Rafael Dalmau, un altre amic incondicional de l’Iglésies, un altre patriota com ell. L’optimisme de l’Iglésies havia permès de capejar els temporals. Sense escarafalls, com si tots aquells maldecaps fossin la cosa més natural del món.

El seu optimisme era encomanadís. També ho era la seva emoció. Quan es va celebrar a Reus l’Assemblea Intercomarcal d’Estudiosos, hi va presentar una comunicació sobre el despoblament del Priorat. Tot un enfilall de xifres, de percentatges, de dates, amb tota l’ardidesa inherent a una estadística. Però tota aquesta aridesa passada per l’alambí de l’Iglésies, i amanida amb l’escalf del seu amor per aquell bocinet de terra al qual es referia, va commoure: al final, el públic tenia els ulls rogencs com si s’hagués aguantat el plor.

L’Associació d’Estudis Reusencs va ésser també un lligam que el va mantenir estretament comunicat amb la seva ciutat. Salvador Vilaseca n’era el cap visible i el poder motriu, i Gaietà Vilella en va ser el mecenes. L’Iglésies n’era l’eminència grisa: orientava, aconsellava, suggeria. Tothom sap que hi van aparèixer sis volums amb el seu nom com a autor i un altre, el del Carrasclet, de Celdoni Vilà, que va preparar i prologar ell; però molta gent ignora que l’Iglésies, a part d’aquestes contribucions, era una de les parets mestres de l’Associació. La cultura reusenca li interessava en gran manera i l’Associació d’Estudis Reusencs, que havia contribuït a fundar, li representava un instrument idoni per a potenciar-la. I la servia, enamorat fidel que n’era. En va seguir essent assessor fins a l’últim moment. Un assessor actiu, que llegia els originals de cap a cap, i n’emetia dictamen. El seu gran sentir de la responsabilitat no li hauria permès de fer cap altra cosa. No fa gaire que havia cedit a l’Associació, perquè li publiqués, el fragment dedicat a les vegueries de Tarragona, Tortosa i Montblanc del fogatge del 1496. Ja és a la impremta i cal creure que s’haurà convertit en un llibre abans de pocs mesos.

I tota aquesta feina d’investigador, d’escriptor, de promotor d’iniciatives, d’encoratjador de publicacions, de conferenciant, de dibuixant (Dolçafel) per a il·lustrar els seus textos, de consultor cordial i amatent; tota aquesta feinada l’home de cultura, obert, receptiu, transigent, eficaç, modest, va ésser feta altruistament, generosament oferta a la recuperació del país que tant estimava. Neo-romàntic en molts dels seus escrits literaris i neo-romàntic en la seva actitud de conjunt al llarg de la seva vida d’intel·lectual. Tot un exemple de vocació apassionada i d’esforç il·lusionat per la terra i pel futur, que ell volia ric i gloriós, de la seva nació.

L’últim dia que el vaig veure amb vida en faltaven pocs perquè deixés d’existir. El vaig trobar diferent. Tot d’un plegat, s’havia envellit. El seu escriptori, i ell segut davant, tenien un aspecte que no havia vist mai a la casa del passatge de Permanyer. Vam parlar encara llargament de l’Associació, del fogatge del 1496, dels néts, d’alguns amics comuns. La màquina manual de calcular seguia al seu lloc, quieta. Tot havia agafat un cer aire d’immobilitat. Com si veiés acostar-se la pau definitiva d’un cel estrènuament guanyat. La Maria, la seva muller, se me’n planyia. Hi havia com un pressentiment de desenllaç. La Maria el volia encoratjar, sense sortir-se’n gaire. Ella, la Maria, que tant estretament ha col·laborat –i tan anònimament- a la tasca ingent del seu marit, es resistia a admetre que el ritme s’alentís, que s’iniciés l’aturada. També li pertoca d’ésser inclosa en aquest homenatge.

Ramon Amigó